Més d’un any és temps suficient per pair, per refer-se del trauma de la tornada, per reenganxar-se al ritme de vida occidental, per haver tingut temps d’enyorar alguns i retrobar-me amb altres. Fins i tot és temps suficient per acabar un llibre, i amb el llibre, tancar el viatge; encara em trobo gent que m’hi fa tornar amb mil preguntes o associen qualsevol acció del moment a un viatge del 2004 (”i el tema del periodisme et ve pel viatge?”). Tinc unes ganes delirants d’acabar amb això.

El primer que em ve al cap és la buidor de la tornada. Un cop va baixar la febre i el cop (molt colpidor per a mi) del tsunami va anar perdent força perquè els meus estaven tots salvats, retrobar-me amics i coneguts era la prova definitiva que em recordava que l’endemà no havia d’agafar un tren, que no m’havia de preocupar de fer cap visat ni descarregar les fotos en un cd. Ja estava a casa.

Tornar va ser molt més dur que la marxa. Deixar les comoditats va ser més fàcil que tornar-les a assumir: la gespa per la selva, l’asfalt pel fang, l’aire condicionat per la calor sufocant, l’electricitat per les espelmes, l’aigua corrent i calenta per les galledes…

Potser va ser el xoc de tornar en ple Nadal, amb publicitat a tota pastilla, a totes hores i a tot arreu. El canvi de perspectiva, de prioritats… costa fer-se un lloc en un altre planeta. Estava clar que el que m’havia fet sentir certament incòmode a Austràlia i a Nova Zelanda eren totes les comoditats que hi havia, la falta de fang. Al tornar ho sentia més, suposo, perquè s’havia acabat el periple. No m’interessava el tripartit ni l’estatut, la tele ni res. De fet, des de l’exhibició de bon humor al cinema de Mumbai no he tornat a xafar un cine, i ja fa dos anys.

M’indignava (ara ja ho dono per perdut) que els telenotícies, les ràdios i els diaris no obrissin en portada amb els milers de morts de gana al món, ni el drama de les mines o la SIDA. A canvi es dedicaven a morfinitzar-me amb la cançó de l’estiu d’una nena que no aixeca un pam de terra i que proclama voler estar morta abans que ser senzilla. És la metàfora del món occidental, que es mira al melic com el centre de tot, que llença un missatge sense contingut en uns altaveus enormes, que esclafa el fil de veu de l’essència dels grans problemes que es pateixen al món.

El principi de la tornada va ser això. Va ser escandalitzar-me per pagar deu euros per dinar en un restaurant o per veure com es llença el menjar sense escrúpols. Amb deu euros tinc quinze o vint nens sense pòlio. Només jo me n’adonava i els mitjans de comunicació no en diuen res! “Moren 17.000 nens”, és un titular que obriria qualsevol diari. No entenia, i en part no entenc, que “Avui moriran 17.000 nens de gana”, no li prengui espai a l’estatut. En qualsevol dia de l’any el titular seria real, mil nens amunt, mil nens avall.

Així van passar uns mesos, vivint a Mart i sense entendre gaire que amb el que pago per una cervesa puc pagar quatre o cinc vacunes per a la pòlio. No calculava els preus en euros, els calculava en vacunes: un bitllet de metro, un parell; una cervesa, quatre o cinc; un sopar, rondarà la trentena… Trenta nens amb cames i braços per un sopar!

Patia la síndrome oposada del “i aquí ens queixem”, que tothom deixa anar quan explico algun drama asiàtic. Jo volia tenir drames i em queixava per no tenir-los. No em queixava per no tenir un parell de sabates noves o per no tenir el millor cotxe, em queixava per no tenir un elefant travessat al mig del carrer, per no creuar-me amb una moto carregada amb quatre persones que circula en direcció contrària, per no tardar quatre o cinc hores per moure’m cent quilòmetres. Algú havia decidit sense consultar-me que jo tinc privilegis i aigua calenta. Em costava dormir en un llit gran i net. Em costava veure l’armari ple de roba que no em poso. Em costava més veure l’abundància en tot i tot el dia: llum, menjar, roba, espai, ordre…

Potser el temps i la capacitat d’acostumar-se em van anar moldejant per al dia clau. Va ser el dia que vaig rebre un correu d’en Saroj des d’un Kathmandú molt convuls, enmig d’un cop d’estat del rei al Nepal, i molts morts de l’exèrcit i la guerrilla maoista. “Tu que pots, has de ser feliç. Hi ha molta gent que no pot ser-ho. Has de ser-ho per tots els qui no poden”. Va ser com veure la llum, com rebre un cop de puny i reaccionar de sobte, deixar de viure sense fixar-me en totes les diferències i comoditats que separen la meva vida de la de Vishna, Saroj, o aquella noia que pujava camins de pedres de l’Himàlaia amb un peu com una tomàquet per fer un examen. “Vosaltres que podeu, heu de ser feliços”: aquesta senzillesa, tan òbvia, que se’ns escapa de l’enquadrament.

Cadascú s’ho muntarà a la seva manera, expiarà els pecats al seu Déu i intentarà trobar solucions a tant desequilibri. Altres pensaran que és un sistema per expiar els meus, i potser tenen raó. No sóc la mare Teresa de Kolkata.

Saroj m’ha fet construir un mecanisme de límits de mínims i de màxims al meu cap, que hauria d’intentar aplicar a cada acció del dia. I ho intento, quan em menjo un iogurt, quan passo en cotxe per un carrer asfaltat o quan entro en un supermercat ple de tot. El més important és ser conscient i responsable abans de decidir.

Mínims: no deixaré d’anar al metge perquè conec i he vist gent que no hi té accés. No deixaré de comprar-me un jersei o unes sabates perquè sé i he vist que hi ha nens que van descalços. No deixaré d’anar en cotxe, ni prescindiré de l’aigua calenta, ni fustigaré la meva salut sense medicines. Crec que és molt saludable que cadascú trobi aquesta línia de mínims en cada acció del dia. I tant de bo que cadascú posi aquest límit on lliurement desitgi.

Màxims: per norma no penso afartar-me amb àpats inacabables, ni els animals seran la base principal de la meva dieta. No vull tenir catorze cotxes ni deu jaquetes a l’armari ni em fa falta menjar caviar, ni vull. És una qüestió de voluntat, i no em costa imposar-m’ho. No dic com han de ser les coses ni com s’ha d’actuar. Dic com no tornar-me boig davant tantes contradiccions. Ara ja puc sortir a sopar sense pagar en vacunes i fins i tot beure cervesa amb els amics fins que acaba la nit.

Assumir que en un mateix món hi ha dues dimensions que es toquen per cap lloc em va costar uns mesos. Et serveix per recordar de tant en tant que un privilegi no són un Audi ni uns Levi’s. Privilegi són unes cames o uns ulls sans.

Des que vaig conèixer a en Francesco, el màgic italià, i després de veure la cara dels nens d’Arrupe durant la seva actuació, vaig decidir que la màgia era un món que havia d’explorar.

El primer pas va ser aprendre algun joc per animar la sobretaula. Ara les animo igual però també em truquen per actuar en aniversaris, comiats de solters, festes… Al cap d’uns mesos de tornar m’he convertit en el Màgic Gopal, gràcies al Francesco i gràcies a la cara dels espectadors: el millor de fer màgia és la cara perduda, de no entendre res, dels espectadors. És impagable, una expressió exclusiva per al màgic, per a mi.

La meva primera actuació en públic va ser en una comunió. Es van seure tots els nens al davant i els pares miraven des del darrere, molt més atents que els petits. Abans de començar a fer cap joc, vaig rebre l’impacte d’un caramel. No havia tingut temps a fer-ho malament… ni bé tampoc. No havia començat, i els nens ja m’estaven fregint amb canonades de caramels.

Estava llavors en l’etapa de boirina del tornar, descol·locat. Reconec que em vaig plantejar continuar en el món de la màgia. No em va ajudar gens veure com nens disposaven de caramels per llençar-me’ls. Jo, quan era petit, els caramels me’ls guardava per a la millor ocasió. Ja no diré res dels nens que m’havia trobat durant tots aquests mesos viatjant per l’Àsia. Nens que llencen caramels? En quin món estrany he aterrat? Aquest episodi no em va ajudar massa a posar-me a lloc, més bé em va traumatitzar.

Vaig entendre molt menys que cap pare s’aixequés de la cadira per salvar la meva integritat física i evitar aquell sacrilegi, aquella desmesura, aquell malbaratament de vacunes de pòlio. Suposo que són coses que llavors només veia jo, i que cada vegada dec veure menys o em deuen estranyar menys.

Un dia mirava el telenotícies amb el meu pare. S’hi veien imatges d’Haití, d’una doctora amb un nen ferit de bala als braços. Una imatge dramàtica amb soroll de trets de fons. A mi se’m va escapar un somriure que va ofendre el meu pare. També veia el dolor, com ell, però abans vaig veure l’amor que estava donant la doctora, que em feia somriure i em portava records enormes.

Un altre exemple: en una manera molt particular de desafiar el muntatge de les castes de l’hinduisme, porto una cordeta penjada sobre el tors, com una banda. La porto sempre sota la roba.

Vaig explicar a en Saroj i en Kumar que la porto per a mi, que és una cosa que no es veu. Com la porten els brahmans, la casta més alta, i la que té privilegis per sobre de la resta. Quan ho he explicat a algun amic occidental, m’han difamat, preguntant-me el motiu pel qual no em poso un distintiu de la casta més baixa. No vull ser un brahman, la corda és una mena de desafiament. Com puc desafiar algú que és un intocable, un miserable? Hauré de desafiar algú que en teoria té més poder? En Kumar i en Saroj no només em van entendre, sinó que van estar a favor. Aquí es pensen que tinc aires d’aristòcrata.

Amb tot això i els malentesos, la meva carrera de màgic aficionat ha continuat endavant. De tant en tant em surt algun bolo, a part dels improvisats durant qualsevol nit de farra.

Kike va portar un grup de ball cambotjà a Espanya. Van fer una gira d’un mes per donar a conèixer la cultura khmer i la realitat de les mines antipersona. L’acompanyen Tolà, Sot, Met, Sokheum, Neang, i alguns dels nens que vaig conèixer a Tahen, el poble al costat de Battambang. Van estar a Madrid abans de venir cap a Barcelona, on els vaig trobar i vaig compartir tres dies magnífics. Eren una colla de quasi cinquanta entre ballarins, adults, músics i els cinc mutilats. Molt emotiu veure’ls baixar del bus vestits tots amb roba que els han donat per passejar per Espanya. Les faldilles i les samarretes que porten allà es van quedar al fons de la maleta, i anaven disfressats amb pantalons que a vegades quedaven una mica curts o una mica amples, amb colors que no lliguen, o sabates que es posaven sobre mitjons de tots els colors. És la contramoda, i ells eren els nens amb més encant de la ciutat.

A tot això, Kike va aparèixer a La Contra de La Vanguardia, TV3 els va estar seguint, entrevista amb el Bassas a Catalunya Ràdio… molta potència mediàtica, i merescuda.

Mentre uns ballaven com àngels en escoles o teatres, jo estava amb els que no ho podien fer: Sokheum, el líder dels nens, que el tenen i criden per “pare” i que va perdre una cama fa deu anys. Ara en té 23; Sot, que tot el que li falta de braços li sobra de carisma. Sot va arribar a Arrupe quan jo estava per allà; Neang, una nena d’uns dotze anys que també va perdre una cama i ara només supura dolçor. Amb ells tres, que ja ens coneixíem, han vingut Ratita i Mau. Ratita té nou anys i el nom fa justícia al seu físic i al seu caràcter. Petitona, inquieta, de faccions afilades i dents prominents és un terratrèmol, sempre i en qualsevol lloc. Mau és un parell d’anys més gran que Ratita, molt més tranquil·la. Les dues van tenir el seu accident de mina al març de 2005. Començaven a caminar amb la pròtesi. La cicatriu ja quasi no els fa mal i com diuen elles, han deixat el terra, i tot i que no poden ballar o córrer com els altres nens, també ho fan i mostren molta dignitat a cada passa.

No cal dir que el xoc cultural que van patir els nens no va ser lleu. A cap de les seves cases hi ha lavabo, viuen sota sostres de fulla de palmera i entre parets de canya de bambú. Qualsevol comparació material és feridora.

La cisterna del lavabo va ser la gran troballa, la dutxa es va convertir en una eina fenomenal per inundar habitacions, unes escales mecàniques eren un entreteniment majúscul, la roba d’abric no se la treien ni per tot l’or del planeta encara que la resta de barcelonins es passegessin en màniga curta. L’ascensor va ser el més divertit dels invents. Ratita enllustra les seves noves sabates amb betum cada cinc minuts, i no hi havia manera que es tregués els fantàstics pantalons grocs que li van donar el primer dia. Deia que els rentava per la nit.

Pels matins es dividien en grups i anaven a diferents escoles a explicar la seva feina i els problemes quotidians i insalvables d’un país del tercer món com Cambotja. Jo els vaig acompanyar al col·legi Sant Ignasi de Sarrià amb el grup de Kike.

Dins la població d’estudiants, els de més edat de l’escola els van donar un tracte entre respectuós i compassiu: una nena li va regalar una polsera a Mau, no vaig parar d’escoltar els “què monos són”; unes altres han organitzat una recollida de diners espontàniament… A una certa edat es té consciència que els nens cambotjans que poden tocar avui no tenen les mateixes oportunitats que ells, encara que no sàpiguen ben bé fins a quin punt ni de quina manera.

Els més petits són més cruels i més durs. Estàvem entrant al menjador quan un petit que feia també cua per menjar ha dit en veu alta: “mira, una pastera!”.

Un detall fenomenal ha passat quan hem dinat. Dels vuit nens que estaven allà, cap ha agafat pastís per postres. Podien fer-ho, però tots han agafat la poma.

Ja a la tarda ens van citar al Caixafòrum, on el grup de dansa havia d’actuar a la nit. Tota la tarda he estat amb Sot, escales mecàniques amunt i avall. Visitant una exposició de la història de la televisió, disfressat amb Neang, Mau i Ratita de guerrers de l’espai amb uns barrets i espases de globus de colors.

Alguns amics han vingut a veure l’espectacle i suposo que han entès per què aquests nens es fan estimar tant, o com a mínim per què me’ls estimo tant. Han vist com Sot m’estira del braç per anar a córrer i amb quina cara dóna Neang les gràcies per rebre un paquet de xiclets. Suposo que han vist que darrere els monyons d’aquests nens no hi ha més tristor que en altres persones, i sí molta més energia i ganes de viure.

El segon dia me’ls vaig trobar a l’entrada de Port Aventura. Va ser d’allò més emocionant, molt més que pujar les escales mecàniques. Esperant les entrades, fent-se fotos, rient, escoltant la música de fons, cantant, i molt emocionats de no sabien ben bé què, perquè mai es podien haver imaginat res semblant a un parc d’atraccions. Suposo que a vegades el que corprèn és la seva innocència, que contrastava absolutament amb l’escenari.

Res a veure amb l’opulència de la resta d’estrangers, en color, roba i talla. Anaven desfilant blancs obesos carregant de tot i més a les mans, vestits amb les talles més grans de les millors marques. Cap cambotjà podia parar de riure quan veia una d’aquestes persones ultraobeses europees amb un entrepà a la mà. Veure’ls allà, rient, és un miracle que se li deu a Kike. Lluny d’arrossars, de fang, de cases de bambú… lluny de mines.

Un cop a dins es van dividir entre grans i petits i inevitablement s’han divertit com a nans. Una nena ens va dir a Kike i a mi: “m’agradaria tenir una càmera de fotos per poder recordar-ho tot”. Tanta candidesa i tanta fragilitat forada qualsevol ànima.

Vam dinar a la cantina mexicana. Tots en fila i ben contents després d’haver-nos quedat xops en una atracció d’aigua. Les dones que repartien el menjar no se sabien avenir de veure que ni un dels quasi cinquanta nens a qui van omplir els plats agafés per postres el pastís en lloc de la poma. Tots van agafar la poma.

Ningú es va queixar pel dinar, ni va dir que no li agradava. Ni els més petits, de vuit anys, ni els més grans, de divuit. Qui tenia menys gana es va guardar la poma per a la tarda.

Quasi acabant de dinar es va apropar un home d’uns setanta anys. Em va preguntar per Sot, que és qui té la mutilació més visible, per saber si no té braços per culpa de les mines. Em va ensenyar la seva mà dreta i li faltaven els tres dits del mig. Va marxar amb llàgrimes als ulls. Sot justament llavors s’estava descollonant per un truc de màgia que li acabava de fer. Està clar que l’home pot fer-se una idea del que li queda per davant a Sot, però poc li pot ensenyar ningú de com s’ha de viure i com afrontar els problemes a la vida. Sot alliçona a cada mirada, a cada passa, a cada rialla que deixa anar.

Ja el primer dia, quan van baixar del bus, vaig veure dues dones de mitjana edat que s’encarregaven dels nens, els maquillaven abans de les actuacions, i els feien una mica de mare per Espanya. Una no la conec de res però l’altra… l’altra sí. D’Arrupe només recordo una dona, Lin, que és una cuinera encantadora i fa uns menjars excel·lents. No vaig descobrir qui era aquesta dona fins que la vaig veure passejant per Port Aventura. El mateix que li va passar a ella.

L’última nit a Arrupe vam estar d’hospitals per l’accident de les dues motos i els quatre nois. Necessitaven sang per un d’ells i en vaig donar. Vam tornar cap a Arrupe amb cotxe en Sokhoum, la Tolà i la mare del noi en coma. Al matí següent ens vam despertar amb la notícia que el noi era ja mort. La mare del noi és Met. Met és el senyora amb qui ens crueàvem les mirades sense saber de què ens coneixíem.

Al mig d’un dia assolellat i irrepetible a Port Aventura, de rialles, d’un bon ambient insuperable, de fotos amb Goofie i l’ànec Donald, del Dragon Khan i cotxes de xoc, Met, usant Tolà d’intèrpret, em va donar les gràcies per la sang que li vaig donar al seu fill i em va convidar a tornar a Cambotja. Va ser l’únic moment que vaig estar seriós.

Van pujar al bus i van marxar cap a Barcelona. Jo havia de tornar cap a casa. L’endemà marxaven cap a Lleó, continuant amb la seva gira per Espanya, com uns artistes. Són uns artistes.

Em vaig quedar sol al pàrquing de Port Aventura com en el final d’una pel·lícula, pensant en quan tornaré a Cambotja, en l’especial que va ser veure’ls aquí, en el poc contacte que he tingut amb Kike (enfeinat amb mil entrevistes) i el molt que vaig tenir amb els nens. Vaig pensar en Sot preguntant-me poc abans de marxar quan tornaré a Arrupe, com també ho van fer Sokheum i Tolà. Igual que ho van fer Phally, Kimly i molts altres quan vaig marxar d’Arrupe. Vaig recordar Tolà abraçant-me, morta de por, per un peix que ens volia engolir en una atracció d’un submarí, o cridant eufòrica al baixar del Dragon Khan.

Vaig trobar-me una colla de cinquanta nens, tots sense un cèntim d’euro a la butxaca, fora del seu àmbit i segurs de cada moviment. Enlluernats amb barrets fets de globus, atemorits per les disfresses de Halloween que estaven aquells dies per tot arreu.

Va merèixer la pena no parar-se a mirar el quadre fins que ja s’havia acabat. No perdre ni un segon en pensaments quan tenia nens arrossegant-me en una o un altra atracció.

Quan van marxar vaig saber segur que ens tornarem a trobar.

Un dels temes que em fa més content és l’apadrinament de la Junu. Des que la vam posar a l’escola, la nena ja ha passat dos cursos. És collonut quan rebo un correu de la directora explicant-me que l’han apuntat a taekwondo, que li agrada jugar més que estudiar o que ha aprovat els exàmens. La sensació al llegir o sentir aquestes notícies és genial. Tots els qui han col·laborat en l’apadrinament li han regalat una vida nova a aquesta criatura. Ara només falta que ella aprofiti la gran oportunitat que li ha caigut del cel. De moment ho està fent.

Podien haver sigut altres, o cap, però li va tocar a ella. Sempre m’esforço en repetir-li a la Pramila, la directora de l’escola, que la Junu només s’ha de preocupar d’estudiar i jugar. De res més. Que es preocupi de l’únic del que s’hauria de preocupar un nen. I si és una mica trapella, també ens agrada

Per acabar de completar el pressupost de la Junu vaig organitzar un sopar de màgia amb subhasta inclosa. Un èxit total, amb donacions i tot plegat vam superar els 1.800 euros de recaptació, que van tancar el pressupost que necessitàvem i li asseguren a la Junu poder estudiar tots els cursos fins arribar a la universitat. Per aquest curs, per aquest any, Pramila m’ha demanat 548 euros on s’hi inclou tot: roba, escola, residència, material escolar, menjar…

També és inevitable que em recordi de la Junu cada vegada que veig una samarreta taronja del NVSE pel carrer. Els diners que van pagar per la samarreta se n’ha anat a parar al Nepal.

En una de les últimes conversacions amb Pramila vaig tenir un atac de vertigen. Li vaig preguntar per la Junu, els estudis, si es porta bé… tot normal fins que li vaig preguntar per la família. Em va dir que no en saben res des que la van deixar a l’escola. “Res?”, li vaig repetir. “Absolutament res”, em va tornar a dir. Glups!

De sobte, responsabilitat per a tots (els vertaders cracks són Pramila i tothom qui ha aportat diners i s’ha involucrat en l’aparell logístic per engegar l’apadrinament). De sobte, tinc una nena. Si un dia se’m gira el cap i no envio els diners al Nepal no sé on acabarà la Junu. Potser a un orfenat?

Drames com el de la Junu són més comuns del que voldríem, el que passa és que la Junu s’ha convertit en la meva responsabilitat, almenys econòmica.

Ja s’ho pregunta Frodo en El Senyor dels Anells: “com es reprèn el fil de tota una vida? Com continuar endavant quan en el teu cor comences a entendre que no hi ha retorn possible? Que hi ha coses que el temps no pot esmenar . Aquelles que fereixen molt endins, que deixen cicatriu”.

La meva realitat no és tan dramàtica com la d’en Frodo, ni molt menys. Però està clar que alguna cosa ha canviat, també ara que ja crec haver paït, almenys, part d’aquest viatge. L’essència del Gonçal és la mateixa i a la vegada ha aparegut en Gopal, amb els cabells llargs, la màgia, vegetarià… amb una altra mirada. Un pot tornar molt enlluernat d’allà on viatgi o per qui conegui, molt. Però s’ha de lluitar per continuar sent un mateix, acomodant-se a les rutines de cada lloc, a les seves realitats. Mirar i escollir és genial. Evitar la síndrome d’Estocolm dels costums d’altres llocs i importar-les a realitats diferents et pot deixar tarat. Un no pot anar per la vida pagant amb vacunes de pòlio.

Crec en les persones. Sense deixar de ser realista ni passar-me d’ingenu, em declaro apologeta de les persones, al contrari del discurs quasi unitari d’occident (no paro de sentir la frase: “el món està ple de fills de puta”, que defensa la maldat de les persones. La capacitat de jutjar el bé i el mal és pròpia dels savis, i d’això sí que no n’està ple el món. “Bé” i “malament”, dues paraules que adjudiquem moltes vegades, cada dia i amb molta lleugeresa.

Una de les primeres preguntes a què em sotmeten en els interrogatoris sobre aquest viatge és la qüestió econòmica. Puc entendre fins a cert punt que hi hagi cert interès en saber què pot costar un viatge d’aquestes magnituds, però moltes vegades m’ho pregunta algú que concerta les seves vacances a Halcón Viajes i passa uns dies o unes setmanes en hotels de quatre i cinc estrelles. No tinc res en contra d’Halcón Viajes, i molt menys dels hotels de quatre i cinc estrelles, però és una opció diferent a la d’aquest viatge. Al principi m’ofenia més. Ara menys. Hi ha mil coses que puc explicar, al meu entendre, molt més interessants que parlar de diners.

Està clar que hi ha avions, trens, material, menjar i totes les despeses que a un se li puguin passar pel cap, però em canso de repetir que més d’un dia a l’Índia, al Nepal i Cambotja, vaig dormir i menjar per menys d’un euro. Un euro per tot el dia en l’apartat de despeses. O recordo en una botiga de roba a Udaipur, a l’Índia, que van aparèixer dues parelles d’argentins de mitjana edat per fer-se fer vestits. Va ser durant la tarda i la volien per a la nit. Van entrar, van triar els teixits i els models en cinc minuts, els van prendre les mides i van acceptar sense dir ni mu el preu que els va imposar el sastre. Jo portava mitja hora quan van entrar i vaig sortir ben bé una hora després. A part d’infinitament més barat és infinitament més interessant i enriquidor haver d’arribar a un acord, discutir el preu, conèixer el nom del botiguer, beure’t un te amb ell…

Quan em pregunten pels diners sempre dic que el que realment he necessitat per passar nou mesos voltant per l’Àsia i Oceania ha sigut voluntat per tenir temps. A partir de la voluntat i el temps, ja buscaràs la manera d’arribar-hi.

Hi ha qui diu que no s’ha de tornar als llocs on has estat feliç. Per no trencar el record, per no xocar amb una altra realitat de la que tens emmagatzemada dins el crani. Sovint he tornat als llocs per on he passat, m’hi perdo quan bado. Quan fa fred, cap al tard. Després de no gaire estona al carrer he de tornar a casa, a la vora del foc o sota de la manta. Havia tingut temps suficient per mirar al cel i no veure el firmament. Ja tot l’any les llums dels edificis amaguen les estrelles, però s’exagera quan apareixen els guarniments de Nadal, que acaben definitivament amb els puntets brillants sobre el negre de la nit.

A quants llocs es paga el peatge de viure sense electricitat (sense rentadora, forn, televisió, estufa, llum…) però es pot sortir al carrer en la nit i mirar cap amunt per perdre’t en la immensitat de l’univers i adonar-te de la caca que realment ets. No tenen endolls i veuen el firmament en pantalla panoràmica; la boirina de la Via Làctia, estrelles que no saps ni que existeixen, l’harmonia del cosmos. Llavors desperto i torno de Sabu, de Jaisalmer, de Manang, de Camiguin… en tots aquests llocs el firmament s’ha mostrat imponent i formós. A Balaguer les llums no em deixen veure el cel.

Suposo que el cel també em fa tenir ganes de tornar a visitar en Vishna, la Junu o l’Intan. Em recorda que vivim sota el mateix firmament.

El món t’encasella. Des del dia que vaig aterrar em pregunten quan torno a marxar. Dario Fo diu que “un home és el que fa, el que escull, les coses que aconsegueix crear, els somnis que aconsegueix realitzar”. Espero marxar i tornar moltes més vegades, conèixer molts més paratges, aprendre de molts més Vishnas, molts més Kikes i moltes més Sams, tenint ja ben clar que aquests somnis no els he d’anar a buscar enlloc.

En tot aquest any i escaig de pair, una de les coses de les que estic més orgullós és de mantenir-me en contacte amb gent de tot el món. Quan obro el meu correu em puc trobar amb notícies que arriben de Nova Zelanda, Nepal, Itàlia, Anglaterra, algun lloc perdut de Tanzània, Filipines, Índia, Perú, Cambotja, Corea, Bèlgica, Argentina…

Alguns han passat per casa, com part de l’equip francès que em va convidar a la seva boda al Vietnam. Maria Assumpció (Mamà) i Alain van visitar-me a l’estiu. Van conèixer la meva família i el meu poble. Més tard vaig fer una visita a París al Fred i la Tu Anh, i el Roger i la seva parella, Caterine. La Tu Anh és ja una parisenca més i cada dia està més acostumada a la vida d’una gran ciutat europea. Ahir a Saigon, avui a París, demà a Ulan Bator.

També m’he trobat en Saroj i en Kumar, els dos nepalesos del somriure etern.

Pels problemes que arrossega el seu país, Kumar s’ha quedat a Barcelona, aprofitant la regularització d’immigrants del govern Zapatero. Ara treballa en un magatzem d’accessoris de motos. Coses de la vida: un home que parla nou idiomes (entre ells, japonès, hindi, anglès i espanyol) es dedica a portar capses d’un lloc a un altre. Sempre dic que està desaprofitat: malaguanyat Kumar, que és l’estrella de la sobretaula de tots els sopars que organitzo amb amics, explicant llegendes i costums del Nepal.

Va ser genial també tenir el Saroj a Barcelona i a Balaguer. Era la primera vegada que Saroj sortia del Nepal. La primera vegada que xafava occident, que veia “ordre” per tot arreu i m’ho explicava, la primera vegada que veia noies passejant amb un fil de roba que no tapa res sense que ningú s’escandalitzi, un tramvia, edificis de trenta pisos, carrers asfaltats…

Em va impactar especialment veure’l mirant el mar, que també descobria. “És molt gran”, no es cansava de repetir-me. Ara torna a ser a Kathmandú esperant que la situació política millori perquè arribin turistes i poder treballar.

També ha passat per casa el Mikel i la Geles, que em vaig trobar a les Filipines. I a casa seva a Madrid vam tenir una jornada del tot filipina amb el Mikel, el Negro, el Ventu i Guan. Tots els components del Komando Madrid. Una jornada entranyable amb una bona dosi de cervesa. Només em van faltar l’Ángel i l’Ester, que ara viuen al Perú.

A Ilària i Grazia, les noies italianes amb qui vaig compartir un trenc d’alba sobre una barca al Ganga, al seu pas per Varanasi, les vaig tornar a veure en una visita a Milà. Amb molts altres m’escric correus, amb Intan, la noia sàvia de Sabu, m’escric cartes. Em fa escriure cartes… Les seves són rebudes amb molta alegria: s’ha atrevit a enviar-me el te i la mena de mel amb què em preparava unes infusions excepcionals quasi cada nit que vaig passar a Sabu.

Del primer dia de viatge, en un 486 de via estreta en un ciber perdut en l’enorme polseguera que aixeca Delhi, fins avui, he prostituït incomptables ordinadors, he despatxat quatre parells de xancles i he perdut un parell o tres de talles de pantalons. He pagat en rupies, dòlars, pesos, daumns, ringghits, riels i bahts. Algun cop les he passat putes i altres he sentit la felicitat pura dins meu. He après a gaudir menjant amb les mans, quasi he deixat de consumir animals i m’he deixat gravar la retina pels somriures dels més indefensos. He embrutat els calçotets unes quantes vegades i he vist què fan la pòlio, la malària, la lepra o les mines antipersona. Encara que sembli mentida, tot això existeix en el mateix planeta del luxe i del consum occidental on tu i jo vivim.

A estones content i a estones alegre però quasi mai trist o enfadat. Tampoc quan la mort ha passat a prop, perquè ha passat a prop.

He vist llocs que mai hagués pensat que veuria: la duresa dels gairebé 5.500 metres del Torong La a l’Himàlaia, la bella raresa del desert del Thar, fiords inigualables, platges de postal, ciutats inacabables… i el millor sempre ha sigut la gent que m’hi he trobat, que m’han obert la porta de casa seva, que m’han ajudat a carregar la motxilla, amb qui he discutit o que han volgut compartir amb mi una estona i unes rialles. Gent de tots els colors i de totes les religions amb qui sap si mai ens tornarem a veure. El que queda gravat amb més força d’aquests nou mesos (per a mi imborrables fins que m’ataqui l’Alzheimer o la mort em trobi) són aquestes persones que m’he anat trobant pel camí.

Només pel que quedi de tot això, per les birres que ens prenguem junts, per haver ajudat la Junu, per fotre’ns un fart de riure quan ens retrobem, haurà valgut la pena.

No vull explicar com he resolt els meus dubtes sinó com me’ls he plantejat. Potser hauria d’haver-me quedat més temps en alguns llocs o haver anat a altres on no vaig posar el peu. Potser no hauria d’haver tornat. Potser hagués hagut de dedicar-me més al web i deixar de banda tanta mediocritat (en els escrits) i escaqueig (en els reptes) però els que no anem sobrats de talent necessitem treball (=temps) per disfressar les nostres penes. Potser m’hi hauria d’haver dedicat menys i esperar a tornar a casa per explicar alguna batalleta. Convindrà la majoria amb mi que val més la pena mig minut amb Vishna que tres vides en un cibercafè. Em fa por haver perdut el temps, em fa cagar als calçotets.